miércoles, 24 de julio de 2013
Colòmbia. Cifras de víctimas según la Comisión para la Memória Histórica.
220.000 morts per la violència a Colòmbia des de 1958, segons la Comisió per a la Memòria Històrica. És només una part de les xifres terribles de la guerra interna en aquell país de l'Amèrica del Sud.
viernes, 17 de mayo de 2013
Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat.
Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat. Ha mort en la presó, que és el lloc on haurien d'haver mort i on haurien de morir tos els que han sigut i són de la seua mateixa pasta. No importa si uns diuen ser valedors de la civilització cristiana occidental, o si altres es presenten com a paladins de l'esquerra hiper revolucionària. Quan matxaquen, quan persegueixen, quan empresonen, quan desapareixen, quan obliguen a exiliar-se als opositors, inclús als simples discrepants, la distància entre dreta i esquerra es difumina, es perd,... desapareix.
Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina.
Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat.
Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat. Ha mort en la presó, que és el lloc on haurien d'haver mort i on haurien de morir tos els que han sigut i són de la seua mateixa pasta. No importa si uns diuen ser valedors de la civilització cristiana occidental, o si altres es presenten com a paladins de l'esquerra hiper revolucionària. Quan matxaquen, quan persegueixen, quan empresonen, quan desapareixen, quan obliguen a exiliar-se als opositors, inclús als simples discrepants, la distància entre dreta i esquerra es difumina, es perd,... desapareix.
Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina.
Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina.
miércoles, 15 de mayo de 2013
Guatemala, ara i abans, l'horror invisible.
Un tribunal penal de Guatemala va condemnar divendres 10 de maig a l’exdictador José Efraín Ríos Montt a 80 anys de presó −50 per genocidi i a altres 30 per crims contra la Humanitat− per les accions perpetrades per l'Exèrcit sota el seu comandament en contra del grup ètnic ixil entre 1982 i 1983. Ríos Montt, de 86 anys, ha estat traslladat a presó preventiva, tot i que ha anunciat que presentarà recurs contra el veredicte.
Al remat, el sanguinari dictador ha estat condemnat només per una part quantitativament molt menor dels crims que es van cometre al seu país en la segona meitat del segle XX. I és que les xifres de l’horror guatemaltec són esgarrifadores, tant i més si les posem en relació amb la població efectiva del país.
La Comissió Interamericana de Drets Humans de l'Organització d'Estats Americans (OEA), va definir la desaparició forçada de persones en el seu informe de 1986-1987 com la detenció d'una persona per agents de l'Estat o amb el permís d'aquest, sense ordre d'una autoritat competent, i en la qual la seua detenció és oficialment negada sense que es facilite informació sobre la destinació o el parador del detingut.
El cas de Guatemala és particularment horrorós. És un país en el qual malgrat l'acord assolit en 1994 entre el govern i la guerrilla armada opositora per a crear una Comissió per a l'Esclariment Històric (CEH), les violacions dels drets humans seguien produint-se a un ritme similar al d'anys arrere, segons denunciava Amnistia Internacional anys més tard. No obstant això, la CEH va fer públic el seu informe en 1999, i en ell va estimar una xifra de morts i desapareguts entre 1962 i 1996 que superava les 200.000 persones. D'elles, la CEH va documentar exactament 42.275 víctimes (homes, dones i xiquets), de les quals el 83 per cent n’eren maies i el 17 per cent ladinos. Encara que no es tracta d'establir comparances quantitatives entre l'horror guatemaltec i el d'altres repúbliques americanes, és necessari tindre en compte que estem parlant d'un país amb una població que tot just superava els deu milions de persones.
Segons la Comissió de la CEH, durant el període de l'enfrontament armat entre l'exèrcit i la guerrilla, la noció d'enemic intern, intrínseca a la Doctrina de Seguretat Nacional, es va tornar cada vegada més flexible i oberta per a l'Estat. Va quedar establert que les forces de seguretat i els grups paramilitars afins van ser responsables del 93 per cent de les violacions documentades, incloent el 92 per cent de les execucions arbitràries i el 91 per cent de les desaparicions.
En l'Informe es reconeix que l'assumpció per l'Estat guatemaltec d'una realitat de guerra interna no va ser simplement un efecte procedent de la història nacional, sinó que el desenvolupament de la Doctrina de Seguretat Nacional en el país va ser l'efecte de l'estratègia anti soviètica dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. En Guatemala les forces armades van assumir primer una orientació anti reformista, després anti democràtica i, finalment, contrainsurgent convertida aviat en criminal. La Doctrina de Seguretat Nacional va trobar terreny fèrtil a Guatemala, amb un anticomunisme arrelat en el país des dels anys trenta del segle XX, quan es van posar els fonaments d'una aferrisada defensa de la religió, de les tradicions i els valors conservadors suposadament amenaçats per l'expansió mundial del comunisme ateu.
Durant els anys cinquanta, aquell posicionament polític va ser recolzat amb entusiasme per l'alta jerarquia de l'Església Catòlica, el que va conduir a qualificar de comunista a qualsevol, -persona o grup−, contrari al seu discurs, contribuint a dividir i a confondre encara més a la societat guatemalteca. Finalment, l'Informe de la CEH va concloure que a Guatemala es van cometre crims com el segrest i assassinat de tot tipus d'activistes polítics, estudiantils, sindicalistes o defensors dels drets humans, tots ells catalogats com subversius; la desaparició forçada de dirigents polítics i socials i de camperols pobres, i l'aplicació sistemàtica de la tortura.
La jurista valenciana Almudena Bernabeu, −qui ha coordinat l’equip legal internacional que ha aconseguit la sentència contra Ríos Montt− recorda ara que l'actual cas del genocidi guatemaltec duu més d'una dècada en procés. Segons explica, en 1999 la Fundació Rigoberta Menchú Tum (FRMT) va presentar una querella criminal davant l'Audiència Nacional espanyola contra l'expresident Efraín Ríos Montt i altres alts oficials de l’exèrcit acusant-los de terrorisme, genocidi i tortures. El cas va ser presentat seguint el model de les causes obertes contra la Junta Argentina i contra Augusto Pinochet, en sintonia amb el principi de justícia universal que aleshores era indiscutible [i no com ara, que el vent judicial ha canviat prou a Espanya]. La querella es va interposar –explica Bernabeu− "amb l'esperança que les víctimes obtingueren una mica de la justícia que l'informe de la CEH emprenia però no assegurava”.
El judici que ara hafinalitzat va començar el 19 de març. Van declarar 98 testimonis. Entre els presentats per la fiscalia, 54 van denunciar la reiterada tendència dels militars a cremar les collites i apropiar-se dels animals domèstics de les poblacions que ocupaven, sense més objectiu que matar de fam a una població que era considerada suport i recolzament de la guerrilla, dins de la tenebrosa teoria de la seguretat nacional patrocinada per Washington. Amb tot, els testimoniatges més aterridors van ser els presentats per 16 dones víctimes de violacions massives i reiterades per part de la tropa, amb agreujants de crueltat com que els actes foren executats davant dels seus marits, fills menuts i en alguns casos davant la comunitat sencera, com advertiment del que podria ocórrer-los als camperols que decidiren col·laborar amb la guerrilla.
Com ha escrit Prudencio García recentment, “el veure avui al cap suprem dels qui van cometre tals actes sota el seu comandament, vestit ara de civil, assegut davant els jutges i fiscals, i sobretot, davant les famílies dels qui van ser mutilats, violats, torturats fins a la mort en les formes més cruels imaginables, i atropellats en tots els graus possibles de la criminalitat més inhumana, aqueixa compareixença del genocida davant la justícia, aqueixa simple imatge actual, ens fa sentir-nos partícips d'una humanitat una mica més digna, menys canallesca, més solidària i una mica menys podrida de l'habitual”.
La sentencia contra Ríos Montt és, efectivament, una noticia com per a celebrar-la; però la victoria jurídica innegable no ens ha de fer oblidar que la violencia extrema no ha desaparegut de Guatemala. No obstant, continua sent un horror invisible, o quasi invisible.
En 2011 van ser assassinades 705 dones a Guatemala, on la majoria de les víctimes tenien edats entre 14 i 22 anys i vivien en les àrees més pobres del país. Nadine Gasman, directora de la Campanya Uneix-te per a posar fi a la violència contra les dones, depenent del Secretari General de Nacions Unides, ha ressaltat que a l'extrema violència de gènere cal sumar la impunitat quasi total que envolta els criminals. En els últims anys, els casos d'assassinats de dones en aquest país centre americà han començat a cridar l'atenció internacional: “Mortes amb desenes de ganivetades, víctimes amb cossos desmembrats, és una ferotgia atroç contra les dones”, va denunciar l'ONU l'any passat. Segons Alba Trejo, −avui víctima de la violència contra la qual lluitava fins al punt de dimitir com Comissionada nacional senzillamentper por per la seua vida−, “de cada deu dones, cinc declaren haver patit algun tipus de violència física alguna vegada en la seua vida”.
La Doctrina de Seguretat Nacional ja no és vigent, però la violència explícita continua sent una plaga bíblica a Guatemala i a d’altres països de la zona. Una dada que horroritza: els països de l’àrea Amèrica Llatina-Carib concentren la quarta part dels feminicidis que es cometen al món. Per què?
Al remat, el sanguinari dictador ha estat condemnat només per una part quantitativament molt menor dels crims que es van cometre al seu país en la segona meitat del segle XX. I és que les xifres de l’horror guatemaltec són esgarrifadores, tant i més si les posem en relació amb la població efectiva del país.
I és que l'horror guatemaltec és més terrible encara perquè ha estat pràcticament invisible per a l'opinió pública internacional. Un desconeixement que té a veure amb un racisme implícit ha fet que les víctimes del genocidi dels indígenes d'aquell país haja estat quasi absent -o amb escasa presència- als mitjans de comunicació mundial. Quasi invisible.
Segons Amnistia Internacional el concepte desaparegut va fer la seua entrada al vocabulari dels drets humans a Guatemala en 1966, −contràriament a una idea molt extesa de que va ser a l’Argentina, deu anys després− quan el govern va començar, en secret, a desfer-se de l'oposició política. Des d'allí es va estendre a la resta del continent.
Segons Amnistia Internacional el concepte desaparegut va fer la seua entrada al vocabulari dels drets humans a Guatemala en 1966, −contràriament a una idea molt extesa de que va ser a l’Argentina, deu anys després− quan el govern va començar, en secret, a desfer-se de l'oposició política. Des d'allí es va estendre a la resta del continent.
La Comissió Interamericana de Drets Humans de l'Organització d'Estats Americans (OEA), va definir la desaparició forçada de persones en el seu informe de 1986-1987 com la detenció d'una persona per agents de l'Estat o amb el permís d'aquest, sense ordre d'una autoritat competent, i en la qual la seua detenció és oficialment negada sense que es facilite informació sobre la destinació o el parador del detingut.
El cas de Guatemala és particularment horrorós. És un país en el qual malgrat l'acord assolit en 1994 entre el govern i la guerrilla armada opositora per a crear una Comissió per a l'Esclariment Històric (CEH), les violacions dels drets humans seguien produint-se a un ritme similar al d'anys arrere, segons denunciava Amnistia Internacional anys més tard. No obstant això, la CEH va fer públic el seu informe en 1999, i en ell va estimar una xifra de morts i desapareguts entre 1962 i 1996 que superava les 200.000 persones. D'elles, la CEH va documentar exactament 42.275 víctimes (homes, dones i xiquets), de les quals el 83 per cent n’eren maies i el 17 per cent ladinos. Encara que no es tracta d'establir comparances quantitatives entre l'horror guatemaltec i el d'altres repúbliques americanes, és necessari tindre en compte que estem parlant d'un país amb una població que tot just superava els deu milions de persones.
Segons la Comissió de la CEH, durant el període de l'enfrontament armat entre l'exèrcit i la guerrilla, la noció d'enemic intern, intrínseca a la Doctrina de Seguretat Nacional, es va tornar cada vegada més flexible i oberta per a l'Estat. Va quedar establert que les forces de seguretat i els grups paramilitars afins van ser responsables del 93 per cent de les violacions documentades, incloent el 92 per cent de les execucions arbitràries i el 91 per cent de les desaparicions.
En l'Informe es reconeix que l'assumpció per l'Estat guatemaltec d'una realitat de guerra interna no va ser simplement un efecte procedent de la història nacional, sinó que el desenvolupament de la Doctrina de Seguretat Nacional en el país va ser l'efecte de l'estratègia anti soviètica dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. En Guatemala les forces armades van assumir primer una orientació anti reformista, després anti democràtica i, finalment, contrainsurgent convertida aviat en criminal. La Doctrina de Seguretat Nacional va trobar terreny fèrtil a Guatemala, amb un anticomunisme arrelat en el país des dels anys trenta del segle XX, quan es van posar els fonaments d'una aferrisada defensa de la religió, de les tradicions i els valors conservadors suposadament amenaçats per l'expansió mundial del comunisme ateu.
Durant els anys cinquanta, aquell posicionament polític va ser recolzat amb entusiasme per l'alta jerarquia de l'Església Catòlica, el que va conduir a qualificar de comunista a qualsevol, -persona o grup−, contrari al seu discurs, contribuint a dividir i a confondre encara més a la societat guatemalteca. Finalment, l'Informe de la CEH va concloure que a Guatemala es van cometre crims com el segrest i assassinat de tot tipus d'activistes polítics, estudiantils, sindicalistes o defensors dels drets humans, tots ells catalogats com subversius; la desaparició forçada de dirigents polítics i socials i de camperols pobres, i l'aplicació sistemàtica de la tortura.
La jurista valenciana Almudena Bernabeu, −qui ha coordinat l’equip legal internacional que ha aconseguit la sentència contra Ríos Montt− recorda ara que l'actual cas del genocidi guatemaltec duu més d'una dècada en procés. Segons explica, en 1999 la Fundació Rigoberta Menchú Tum (FRMT) va presentar una querella criminal davant l'Audiència Nacional espanyola contra l'expresident Efraín Ríos Montt i altres alts oficials de l’exèrcit acusant-los de terrorisme, genocidi i tortures. El cas va ser presentat seguint el model de les causes obertes contra la Junta Argentina i contra Augusto Pinochet, en sintonia amb el principi de justícia universal que aleshores era indiscutible [i no com ara, que el vent judicial ha canviat prou a Espanya]. La querella es va interposar –explica Bernabeu− "amb l'esperança que les víctimes obtingueren una mica de la justícia que l'informe de la CEH emprenia però no assegurava”.
El judici que ara hafinalitzat va començar el 19 de març. Van declarar 98 testimonis. Entre els presentats per la fiscalia, 54 van denunciar la reiterada tendència dels militars a cremar les collites i apropiar-se dels animals domèstics de les poblacions que ocupaven, sense més objectiu que matar de fam a una població que era considerada suport i recolzament de la guerrilla, dins de la tenebrosa teoria de la seguretat nacional patrocinada per Washington. Amb tot, els testimoniatges més aterridors van ser els presentats per 16 dones víctimes de violacions massives i reiterades per part de la tropa, amb agreujants de crueltat com que els actes foren executats davant dels seus marits, fills menuts i en alguns casos davant la comunitat sencera, com advertiment del que podria ocórrer-los als camperols que decidiren col·laborar amb la guerrilla.
Com ha escrit Prudencio García recentment, “el veure avui al cap suprem dels qui van cometre tals actes sota el seu comandament, vestit ara de civil, assegut davant els jutges i fiscals, i sobretot, davant les famílies dels qui van ser mutilats, violats, torturats fins a la mort en les formes més cruels imaginables, i atropellats en tots els graus possibles de la criminalitat més inhumana, aqueixa compareixença del genocida davant la justícia, aqueixa simple imatge actual, ens fa sentir-nos partícips d'una humanitat una mica més digna, menys canallesca, més solidària i una mica menys podrida de l'habitual”.
La sentencia contra Ríos Montt és, efectivament, una noticia com per a celebrar-la; però la victoria jurídica innegable no ens ha de fer oblidar que la violencia extrema no ha desaparegut de Guatemala. No obstant, continua sent un horror invisible, o quasi invisible.
En 2011 van ser assassinades 705 dones a Guatemala, on la majoria de les víctimes tenien edats entre 14 i 22 anys i vivien en les àrees més pobres del país. Nadine Gasman, directora de la Campanya Uneix-te per a posar fi a la violència contra les dones, depenent del Secretari General de Nacions Unides, ha ressaltat que a l'extrema violència de gènere cal sumar la impunitat quasi total que envolta els criminals. En els últims anys, els casos d'assassinats de dones en aquest país centre americà han començat a cridar l'atenció internacional: “Mortes amb desenes de ganivetades, víctimes amb cossos desmembrats, és una ferotgia atroç contra les dones”, va denunciar l'ONU l'any passat. Segons Alba Trejo, −avui víctima de la violència contra la qual lluitava fins al punt de dimitir com Comissionada nacional senzillamentper por per la seua vida−, “de cada deu dones, cinc declaren haver patit algun tipus de violència física alguna vegada en la seua vida”.
La Doctrina de Seguretat Nacional ja no és vigent, però la violència explícita continua sent una plaga bíblica a Guatemala i a d’altres països de la zona. Una dada que horroritza: els països de l’àrea Amèrica Llatina-Carib concentren la quarta part dels feminicidis que es cometen al món. Per què?
sábado, 27 de abril de 2013
Venezuela, o el chavismo sin Chávez en RTVV
Per a aquells que tinguen interés en l'anàlisi del resultat de les recents eleccions veneçolanes i sobre la supervivència del xavisme sense Chávez. Es tracta del programa A2 Internacional de RTVV, dirigit per Vicent Montagud. http://www.rtvv.es/va/altres/DOS-A2-INTERNACIONAL_3_903539714.html
lunes, 15 de abril de 2013
Elecciones en Venezuela: un país partido en dos
Hoy la prensa española y en
general los medios dedican mucha atención a los resultados de
Venezuela. Adjunto un
análisis de urgencia que me ha parecido muy sugerente. Como
era de prever, el chavismo sin Chávez tiene fecha de
caducidad. La historia comparada nos enseña que -exotismos
orientales a parte- los regímenes personalistas tienen vuelo
corto una vez ha desaparecido el gran líder. El franquismo sin
Franco, en el caso español, es un caso a citar entre otros.
El escenario venezolano tras las elecciones se me antoja muy
preocupante, con un país literalmente partido en dos. Espero
que el vencedor y el derrotado sean conscientes de esa
realidad y eviten una polarización extrema que solo
beneficiaría a los segmentos más radicales de uno y otro bando
en pugna por el poder. Escenarios poselectorales en Venezuela: crisis institucional y “fin de régime”, Infolatam, Madrid, 15 de abril de 2013, Especial para Infolatam por Rogelio Núñez.
viernes, 15 de marzo de 2013
La visita del equipo LOCSUS de la UV es recogida por medios de la República Dominicana
Diversos diarios electrónicos de la República Dominicana recogen la noticia de la reunión que mantuvieron el director del IIDL Joan Noguera y el profesor Joan del Alcàzar con el Ministro de Economía, Planificación y Desarrollo, señor Juan Temístocles Montás. En dicha reunión, en la que fueron acompañados por el Cónsul en Valencia, Freddy García, los profesores le presentaron una propuesta de ordenación territorial para la isla.
La notícia ha sido recogida por el periódico de mayor tirada de la República Dominicana,Listín Diario, así como en otros medios electrónicos del país: La Nación Dominicana.com y La Bazuca.com (realizada desde Nueva York).
miércoles, 30 de enero de 2013
Cuba asume la presidencia de la Celac como un hito en su historia
De Infolatam/EFE. Cuba asumió la presidencia temporal de la Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños(Celac) en un acuerdo adoptado por su asamblea por aclamación, anunció el mandatario chileno, Sebastián Piñera, anfitrión de la cita.
Arturo López Levy: (Especial para Infolatam).- “El hecho de que Raúl Castro reciba el batón de manos de Sebastián Piñera, un presidente de derecha, refleja un consenso de las elites latinoamericanas, incluida la cubana, a favor del pluralismo ideológico a nivel multilateral y la promoción de intereses regionales comunes. Desde los días de las aperturas democráticas en América del Sur, la relación con Cuba se ha convertido en un caso prueba de la autonomía de las políticas exteriores nacionales frente a EE.UU, que aporta réditos a los gobiernos ante la opinión pública y las bases electorales de varios partidos políticos”
Arturo López Levy: (Especial para Infolatam).- “El hecho de que Raúl Castro reciba el batón de manos de Sebastián Piñera, un presidente de derecha, refleja un consenso de las elites latinoamericanas, incluida la cubana, a favor del pluralismo ideológico a nivel multilateral y la promoción de intereses regionales comunes. Desde los días de las aperturas democráticas en América del Sur, la relación con Cuba se ha convertido en un caso prueba de la autonomía de las políticas exteriores nacionales frente a EE.UU, que aporta réditos a los gobiernos ante la opinión pública y las bases electorales de varios partidos políticos”
martes, 15 de enero de 2013
Los enigmas de América Latina
Es considerado el padre de la gerencia social y pionero de la ética para el desarrollo, el capital social y la responsabilidad social empresarial. Actualmente es asesor de numerosos países, presidentes e instituciones internacionales como ONU, UNICEF, UNESCO, OIT, OEA, OPS, entre otras. Es, además, Senior Adviser del Observatory on Latin America de la New School University de New York, integra varios comités editoriales y preside el Centro Nacional de Responsabilidad Social Empresarial, el Capital Social de la Universidad de Buenos Aires y la Red Iberoamericana de Universidades. Ha sido designado Profesor Honorario, Emérito y Doctor Honoris Causa por numerosas universidades. Es autor de centenares de trabajos y de 48 obras, entre las que destacan el best seller "Primero la gente" escrito en conjunto con el Premio Nobel de Economía Amartya Sen y “Es difícil ser joven en América Latina. Los desafíos abiertos” de 2010, del que es compilador, junto a Joseph Stiglitz, Rebeca Grynspan y otros.
viernes, 11 de enero de 2013
Venezuela y la enfermedad de Hugo Chávez
Programa del 10 de febrero de 2013 A2 Internacional, en el Canal 9/24 de RTVV. Bajo la dirección deVicent Montagud, el Dr. Antonio Colomer y el Dr. Joan del Alcàzar en un debate en torno a la situación en Venezuela en relación con la enfermedad del presidente Hugo Chávez. Link con el programa.
sábado, 15 de diciembre de 2012
Carrera contra el reloj en Brasil: la batalla de Sao Paulo
LUIS ESTEBAN G. MANRIQUE
(Especial para Infolatam). Acceder al artículo.
Más allá de los datos
objetivos y de la controversia que el eje central del texto puede suscitar, lo que me impulsa a ofrecéroslo es que podáis percibir en él lo que llamaríamos la mirada (negativa en este casi) desde afuera sobre Brasil.
Gigante económico, país extremadamente emergente, éxitos de todo tipo en materia social, en el terreno educacional, son habituales en los medios de comunicación españoles, tales como la noticia de la última aportación de Berta sobre los Trenes de Alta Velocidad o las inversiones en educación.
En este texto se aborda, contrariamente, la imagen menos atractiva, más preocupante de Brasil: la de la seguridad y la del desafío al Estado por parte de la Industria del crimen organizado.
miércoles, 5 de diciembre de 2012
Transparencia Internacional: Venezuela es país más corrupto de América Latina y Chile el más transparente

Infolatam Efe
Berlin, 5 diciembre 2012
Berlin, 5 diciembre 2012
Las claves
- Encabezan esta tabla de transparencia Chile (72 puntos), Uruguay (72), Puerto Rico (63) y Costa Rica (54), seguidos por Cuba (48), Brasil (43) y Salvador (38).
- En el vagón de cola, percibidos como los más corruptos de la región, se sitúan Venezuela (19 puntos), Paraguay (25), Honduras (28), Nicaragua (29) y Ecuador (32).
Venezuela y Paraguay siguen siendo percibidos como los países más corruptos de América Latina, mientras Chile y Uruguay se mantienen como los líderes en transparencia, según un informe publicado hoy por la ONG alemana Transparencia Internacional (TI). La edición de 2012 del ya tradicional Índice de Percepción de la Corrupción (CPI) de TI ofrece un ránking regional con pocas variaciones con respecto a los informes de los últimos dos años.
miércoles, 28 de noviembre de 2012
Los profesores Noguera y Del Alcàzar se entrevistan con el presidente de la República Dominicana y le presentan un plan de desarrollo local para la isla

El director del IIDL, Joan Noguera, y el catedrático de la UV, Joan del Alcàzar, se entrevistaron el pasado miércoles en Madrid con el presidente de la República Dominicana, don Danilo Medina. El máximo mandatario dominicano estaba acompañado del Ministro de la presidencia, don Gustavo Montalvo, y el cónsul dominicano en Valencia, Freddy García, que se encontraban en España con motivo de la XXII Cumbre Iberoamericana celebrada la semana pasada en Cádiz.
Los profesores de la UV presentaron a los tres máximos dirigentes de la isla un programa de planificación estratégica territorial y socioeconómica para el país. Medina, Montalvo y García mostraron especial interés en el programa de desarrollo diseñado por el IIDL.
La propuesta, que ha sido trasladada al Ministerio de Economía dominicano para su valoración, está diseñada para desarrollarse en el marco de la estrategia nacional de desarrollo dominicana 2010-2030.
Los medios de comunicación dominicanos se han hecho eco del encuentro en sus ediciones electrónicas y ha recalcado el interés mostrado por los dirigentes de la isla en el proyecto.
Con esta primera toma de contacto, el IIDL se afianza en el continente americano como un centro de investigación de referencia. En la actualidad este instituto desarrolla proyectos enChile y en Brasil.
Más información en locsus.com.
El director del IIDL, Joan Noguera, y el catedrático de la UV, Joan del Alcàzar, se entrevistaron el pasado miércoles en Madrid con el presidente de la República Dominicana, don Danilo Medina. El máximo mandatario dominicano estaba acompañado del Ministro de la presidencia, don Gustavo Montalvo, y el cónsul dominicano en Valencia, Freddy García, que se encontraban en España con motivo de la XXII Cumbre Iberoamericana celebrada la semana pasada en Cádiz.
Los profesores de la UV presentaron a los tres máximos dirigentes de la isla un programa de planificación estratégica territorial y socioeconómica para el país. Medina, Montalvo y García mostraron especial interés en el programa de desarrollo diseñado por el IIDL.
La propuesta, que ha sido trasladada al Ministerio de Economía dominicano para su valoración, está diseñada para desarrollarse en el marco de la estrategia nacional de desarrollo dominicana 2010-2030.
Los medios de comunicación dominicanos se han hecho eco del encuentro en sus ediciones electrónicas y ha recalcado el interés mostrado por los dirigentes de la isla en el proyecto.
Con esta primera toma de contacto, el IIDL se afianza en el continente americano como un centro de investigación de referencia. En la actualidad este instituto desarrolla proyectos enChile y en Brasil.
Más información en locsus.com.
sábado, 27 de octubre de 2012
Inicio de las conversaciones sobre la paz en Colombia
Programa del 25 de octubre de A2 Internacional, en el Canal 9/24 de RTVV. Bajo la dirección de Vicent Montagud, el Dr. Néstor Hernando Parra i el Dr. Joan del Alcàzar en un debate en torno a las conversaciones de paz para Colombia, entre el gobierno de aquel país y los representantes de la organización guerrillera FARC. Link con el programa en RTVV.
viernes, 26 de octubre de 2012
Llegó la hora de una alternativa a la guerra contra las drogas en México
Importante artículo de Jorge Castañeda sobre la lucha contra el narcotráfico.
J.G.: "Si no nos preguntamos por qué México se involucró en una lucha agresiva contra loscárteles de droga, será muy difícil entender cómo salir de ella. Muchos de mis colegas en México y EE.UU. dicen, “Bueno, cualesquiera que hayan sido las razones por las que el presidente Felipe Calderón tuvo para involucrarse en esta guerra, el hecho es que ahora estamos en ella y tenemos que hacer algo al respecto”. Sí, pero no es un ejercicio ocioso retroceder y ver hasta qué medida esta guerra fue declarada, hace más de cinco años, bajo premisas falsas".
Continuar leyendo.
J.G.: "Si no nos preguntamos por qué México se involucró en una lucha agresiva contra loscárteles de droga, será muy difícil entender cómo salir de ella. Muchos de mis colegas en México y EE.UU. dicen, “Bueno, cualesquiera que hayan sido las razones por las que el presidente Felipe Calderón tuvo para involucrarse en esta guerra, el hecho es que ahora estamos en ella y tenemos que hacer algo al respecto”. Sí, pero no es un ejercicio ocioso retroceder y ver hasta qué medida esta guerra fue declarada, hace más de cinco años, bajo premisas falsas".
Continuar leyendo.
miércoles, 17 de octubre de 2012
Intelectuales latinoamericanos soprendidos por la pasividad europea ante los estragos de la crisis
(...) Buena parte de los intelectuales latinoamericanos se sienten extremadamente sorprendidos al ver la “resignación” con que Europa acepta que el mayor peso de la crisis económica recaiga sobre las espaldas de los más débiles.
"Europa continúa siendo para muchos latinoamericanos un espejo donde mirarse. Pero el espejo, cada vez se ve más lejano y empañado. “Una crisis financiera (o muchas juntas, con sus respectivos correlatos sociales) no pueden echar abajo siglos de crecimiento cultural”, señala el peruano Dante Trujillo, director-fundador de la revista literaria Buen Salvaje. Pero esa decadencia, unida al “desarrollo económico y el crecimiento cultural de Sudamérica” permite a Trujillo replantearse “quién es hoy el buen salvaje.
El escritor uruguayo Mauricio Rosencof observa una Europa fluctuante, “que quiere y no puede”, una Europa donde se ven contenedores de basura cerrados con candados para que los españoles no retiren alimentos que pueden estar en mal estado. “Eso, teóricamente, debería dejarse para América”, señala.
(...)
Algunos intelectuales lamentan que el espejo no solo haya quedado lejos y empañado, sino roto. El abogado chileno Carlos Peña, rector de la universidad santiagueña Diego Portales y analista político en el diarioEl Mercurio, recuerda que durante muchos años, “durante la primera mitad del siglo XX, nada menos”, el modelo a seguir para la élite política e intelectual chilena fue el europeo, visto como “un estado de derechos universales crecientes”. Pero… “El quiebre de la democracia –el golpe de 1973-- fue el fracaso final de ese esfuerzo. La dictadura sustituyó entonces el sueño europeo por el sueño americano. En los años ochenta, los Chicago Boys lograron hegemonizar a las élites y entonces el modelo americano se transformó en el más apetecible y el mejor: un estado contributivo, donde cada uno recibe en proporción a su esfuerzo. El resultado fue la privatización de la vida: la educación, la salud y la vivienda se transformaron en logros individuales que cada uno debía obtener sobre todo gracias a su esfuerzo”. Chile vivió así el paso de un modelo en que los derechos eran susceptibles de ser exigidos a la comunidad a otro donde imperaban los “logros que cada uno debía alcanzar”. Con lo cual, “a fines de la segunda mitad del siglo XX Chile transitó del sueño europeo al americano. Pero luego surgió el malestar. Desde el año 2008 en adelante, la ciudadanía (la misma que gozó de los frutos de la modernización a la americana) empezó a quejarse por la excesiva privatización de la vida. Las élites entonces empezaron a mirar a Europa”.
A continuación, algunos párrafos del artículo Sudamérica ve una Europa paralizada por el miedo, firmado por Francisco Peregil en El País de hoy, 17.10.2012.
"Europa continúa siendo para muchos latinoamericanos un espejo donde mirarse. Pero el espejo, cada vez se ve más lejano y empañado. “Una crisis financiera (o muchas juntas, con sus respectivos correlatos sociales) no pueden echar abajo siglos de crecimiento cultural”, señala el peruano Dante Trujillo, director-fundador de la revista literaria Buen Salvaje. Pero esa decadencia, unida al “desarrollo económico y el crecimiento cultural de Sudamérica” permite a Trujillo replantearse “quién es hoy el buen salvaje.
El escritor uruguayo Mauricio Rosencof observa una Europa fluctuante, “que quiere y no puede”, una Europa donde se ven contenedores de basura cerrados con candados para que los españoles no retiren alimentos que pueden estar en mal estado. “Eso, teóricamente, debería dejarse para América”, señala.
(...)
Algunos intelectuales lamentan que el espejo no solo haya quedado lejos y empañado, sino roto. El abogado chileno Carlos Peña, rector de la universidad santiagueña Diego Portales y analista político en el diarioEl Mercurio, recuerda que durante muchos años, “durante la primera mitad del siglo XX, nada menos”, el modelo a seguir para la élite política e intelectual chilena fue el europeo, visto como “un estado de derechos universales crecientes”. Pero… “El quiebre de la democracia –el golpe de 1973-- fue el fracaso final de ese esfuerzo. La dictadura sustituyó entonces el sueño europeo por el sueño americano. En los años ochenta, los Chicago Boys lograron hegemonizar a las élites y entonces el modelo americano se transformó en el más apetecible y el mejor: un estado contributivo, donde cada uno recibe en proporción a su esfuerzo. El resultado fue la privatización de la vida: la educación, la salud y la vivienda se transformaron en logros individuales que cada uno debía obtener sobre todo gracias a su esfuerzo”. Chile vivió así el paso de un modelo en que los derechos eran susceptibles de ser exigidos a la comunidad a otro donde imperaban los “logros que cada uno debía alcanzar”. Con lo cual, “a fines de la segunda mitad del siglo XX Chile transitó del sueño europeo al americano. Pero luego surgió el malestar. Desde el año 2008 en adelante, la ciudadanía (la misma que gozó de los frutos de la modernización a la americana) empezó a quejarse por la excesiva privatización de la vida. Las élites entonces empezaron a mirar a Europa”.
miércoles, 3 de octubre de 2012
El crecimiento de América Latina y el Caribe bajará a 3,2% en 2012 por debilidad de economía mundial
(Infolatam) El organismo de las Naciones Unidas señala que la desaceleración mostrada por las economías durante 2011 se extendió durante el primer semestre de 2012, lo que ha hecho caer la proyección de crecimiento para el año completo a 3,2%, del 3,7% anunciado en junio pasado.
Según el documento, el consumo privado ha sido el principal impulsor de la expansión regional, gracias a la favorable evolución de los mercados laborales, el aumento del crédito y, en algunos casos, de las remesas. Sin embargo, el marcado enfriamiento de la demanda externa y una tendencia decreciente de los precios de la mayoría de los principales bienes básicos de exportación, han transformado al comercio exterior en el principal canal de transmisión de las crisis internacionales a la economía de la región.
sábado, 15 de septiembre de 2012
La extrema derecha chilena todavía insulta a Salvador Allende
Parece mentira pero es una tristísima realidad: una parte de la derecha autóctona parece que no solo no está a favor de la reconciliación de los chilenos, sino que ni siquiera parece aceptar la idea del reencuentro como fase previa. Cuando Michelle Bachelet era ministra de defensa, allá por el 2003, reflexionaba en una entrevista en el diario El Mercurio
--con motivo del 30 anuversario del Golpe militar-- a propósito de la necesidad de trabajar conjuntamente por el reencuentro de sus compatriotas. Una tarea en absoluto sencilla, porque se trata de una sociedad fragmentada por una traumatismo tan fuerte como fue la dictadura militar encabezada por el general Pinochet. Todavía hoy, treinta y nueve años después del suicidio del Dr. Allende en un Palacio de la Moneda sitiado por las tropas golpistas, un diputado de la ultraderecha ha insultado públicamente la memoria del presidente socialista. La noticia ha sido, claro, ampliamente recogida en los medios: "Al inicio de la sesión de este martes en la Cámara de Diputados, el diputado René Alinco (Ind) solicitó realizar un minuto de silencio en memoria de las víctimas y del fallecido Presidente Allende, petición que fue acogida por el presidente de la Cámara, Nicolás Monckeberg (RN). Sin embargo, el momento fue interrumpido por el diputado Urrutia, quien cuestionó la decisión. "¿A los cobardes que se suicidaron ese día también le vamos a rendir homenaje? ¿Al cobarde que se suicidó ese día también? No puedo creerlo, presidente", manifestó el parlamentario de la UDI". Parece mentira pero es una tristísima realidad.
miércoles, 5 de septiembre de 2012
Militares chilenos espiaron a la izquierda desde antes del golpe de 1973
Los militares chilenos espiaron a los partidos y grupos de izquierda desde antes del golpe que Augusto Pinochet encabezó en 1973 para derrocar al gobierno de Salvador Allende, según consta en documentos confidenciales a los que Efe ha tenido acceso.
Se trata de unos 1.500 escritos que la DINA y otros organismos represivos entregaron en 1974 a la Dirección de Inteligencia del Ejército (DINE), según los cuales los partidos de izquierda fueron infiltrados por los militares durante el gobierno de Allende (1970-1973).
También los documentos dan cuenta de acciones represivas posteriores al golpe y revelan que los militares se infiltraron en la labor de las iglesias cristianas en favor de las víctimas de la dictadura.
viernes, 6 de julio de 2012
Una condena histórica a los responsables de la dictadura argentina (1976-1983).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)










